Ara que ja en tinc 26

Es curiós, des de l’any passat que intente escriure aquesta entrada. Va començar quan vaig fer els 25.

Ara ja en tinc 26. No sé si dir que la meua vida ha canviat molt des d’adés, però tampoc es rellevant. Avui per fi he descobert com fer un repàs a la meua curta però intensa existència. No enganyaré a ningú que llisca aquestes paraules, puc dir que el meu Curriculum no conté cap cosa extraordinària, no he fet res que no haja fet ningú; hauré comés la majoria dels errors que es solen fer i d’altres que tal volta sols m’han passat a mi.

En dies com aquest t’arriba la melangia, recordar anys enrere com pensava que aniria tot. M’adone que no he arribat a res, però així i tot, cada dia em sorprenc i m’alegre i eixes dos simples paraules taponen la negativitat, el desànim i el pessimisme. Per què? Doncs la resposta es fàcil, cada dia tinc a persones que els importe, que es preocupen i que m’estimen com sóc.

Molts diran que estic sonat, però val la pena ser feliç. I això per molt que diguen, no hi ha prou diners per a pagar-ho.