Recordant la tranquilitat

No fa gaire, en un paratge molt a prop, però separat per la mar, vaig trobar de nou la tranquil·litat. Sentir-se anònim, sentir que tot el que et rodeja es desconegut, planejar que descobriràs a la vesprada i desprès a matí següent. Saber que quan acabaves cansat i famolenc, anaves a trobar cobeig i aliment.

I dins de tota eixa novetat, fascinació i misteri, una cara coneguda i amiga, amb la qual passar tots eixos dies. Algú que s’ha esforçat per a que tot el que has estat vivint i eixe curt període de temps quede enregistrat en la memòria, com el temps en que has tornat a trobar la tranquil·litat, temps per a carregar les piles, per a que, qui sap, si més endavant, sentir eixes experiències de nou.

Els malnoms

Des de menut, des de que tinc la certesa d’escoltar converses entre la meua família, sobretot a l’hora de dinar, sempre m’he quedat fascinat per un aspecte molt concret: la facilitat d’identificar persones pel seu malnom i traure totes les dades relatives. Reconec que en eixos dies del passat, no en pipava cap; pensava per a mi mateix: però de qui dimonis estan parlant. Acostumava a preguntar quina era la raó per a que a eixes persones els digueren d’eixa forma, i clar és, les històries de cada malnom, podien ser de tot tipus, des de l’explicació més senzilla fins a la més inversemblant.

Ara que ja han passat més anys (sí, es de veres, em faig major), jo mateixa utilitze esta mena de vocabulari, no molt bé, però és el millor mètode, com he dit adés, per a que una altra persona sàpiga de qui parles. Es gratificant veure que per molts anys que passen, el poble sempre serà el poble en eixos xicotets aspectes. Tal volta d’ací a més anys, també parlen de mi com fulanito de tal.

Back to the future

Estem en l’any 2003, concretament en l’estiu en que vaig acabar els meus estudis en l’institut. Feia un parell de setmanes que havia acabat el selectiu i per a la meua satisfacció tenia la suficient nota per estudiar el que jo volia i on volia fer-ho. Detalls com el lloc on viure i la gent amb la que ho faria, eren secundaris. S’obria un nou món.

S’obria un ventall de possibilitats, de noves experiències; sentia que començava una vida nova. Amb encerts i errors, els esdeveniments van anar succeint-se i les metes proposades a la fi es van complir.

Pense que el meu jo del 2003 es sentiria una mica decebut pel rumb que ha pres el vaixell anomenat vida ara en el 2011. En el transcórrer dels anys,  algunes de les coses que m’havia proposat no fer temps enrere, he acabat fent-les. I altres aspectes que pensava que duria fins la fi de la meua ínfima existència han acabat per trencar-se, ser rebutjats o tancats en un calaix.

Però clar, en aquell temps també tot era diferent, tot semblava anar bé[en general]. Però bé, com totes les ironies possibles i per haver, si pensarà en un jo anterior al de 2003, el més possible és que moltes de les coses que pensava tampoc quadraren i així successivament.