Passar dels paràgrafs als 140 caracters

Sota la forta influència de la música “New Age” escric estes paraules. 5 mesos han passat des de l’última visita a aquest indret d’ombres i llums.

Donant una ràpida ullada al RSS(sí, encara utilitze este mètode d’informació), he pogut observar com cada vegada més el volum de gent que tenia un blog i escrivia els seus destrellats, anècdotes i parafernàlia personal, ha anat disminuint(també estic dins d’eixe sac) per a adoptar el sistema de piulades instantànies.

És roí? No ho és. La nostàlgia a un temps anterior, on reflexionar, pensar les paraules adients i escriure per a què tot un conjunt tinguera sentit,  deixa pas a una saturació d’informació que arriba a avorrir. La generació instantània podríem anomenar, tot ha de ser ràpid i no es pot perdre ni un segon.

Bé, després d’abocar este munt de paràgrafs de pensaments, toca tancar. Arribar a 140 paraules, ha sigut un repte. En pròxims capítols potser hi haja més.

Pluja de pensaments

Retrobar-se amb les paraules. Gent que ens deixa. 1000km no són res. La tecnologia que ens apropa, però també ens allunya. Fer malbé el llenguatge en menys de 160 caràcters. Sentir com passa el temps. Persones que perden alguna cosa que potser en guanyen una altra. La nit que es transforma en dia i viceversa. Canviar 15 polzades per 4.

Buidar el “coco” i fer les paus amb els somnis, que a la pròxima els pensaments seran uns altres.

Ara que ja en tinc 26

Es curiós, des de l’any passat que intente escriure aquesta entrada. Va començar quan vaig fer els 25.

Ara ja en tinc 26. No sé si dir que la meua vida ha canviat molt des d’adés, però tampoc es rellevant. Avui per fi he descobert com fer un repàs a la meua curta però intensa existència. No enganyaré a ningú que llisca aquestes paraules, puc dir que el meu Curriculum no conté cap cosa extraordinària, no he fet res que no haja fet ningú; hauré comés la majoria dels errors que es solen fer i d’altres que tal volta sols m’han passat a mi.

En dies com aquest t’arriba la melangia, recordar anys enrere com pensava que aniria tot. M’adone que no he arribat a res, però així i tot, cada dia em sorprenc i m’alegre i eixes dos simples paraules taponen la negativitat, el desànim i el pessimisme. Per què? Doncs la resposta es fàcil, cada dia tinc a persones que els importe, que es preocupen i que m’estimen com sóc.

Molts diran que estic sonat, però val la pena ser feliç. I això per molt que diguen, no hi ha prou diners per a pagar-ho.